Conversando con el resplandor especial que ofrece hoy la luna…..

Mañana empezaras un nuevo camino pequeña romancera medio gitana medio africana…..

Veo a todo el mundo ponerse triste al despedirse, más yo en cierto modo no lo estoy. Estoy triste por la añoranza, pero al tiempo estoy muy feliz de verte partir mu orgullosa  hacia aquello que anhelas.

Quizás todavía no me veo en situación….  quizá mañana sea como en nuestros pequeños viajecillos de aventureras, donde todo tiene gusto a menta al principio pero sabe a dulce chocolate al final, como el helado …….

La luna no tiene sueño tiene la luz encendi a, tú me acompañaste en ese camino y,  en muchos otros senderos donde nos perdíamos para encontrarnos con piedras corazón, con ramilletes llenos de felicidad,  cimas donde respirar aire de libertad, aguas limpias y claras que nos ayudaban a retrobar nuestra armonía, medusas gigantes, horizontes adornados de montañas dentro del mar……

Fíjate en como está hoy esa luna que tanto nos enamora! ta radiante!, ta creciente!, ta deseosa de acompañarte… y, mira que me ha confesado:

-estate tranquila, yo la acompañaré . Dile a tu amiga que no vacile en llamarme, en despertarme,  en cualquier lugar por remoto que sea yo estaré siempre a su lado para apoyarla, para escucharla,  para cuidarla.

Pequeña piel canela y ojitos color aceituna, tú también tienes la luz encendia, tienes ese don, esa sabiduría, ese talante que te hace brillar ante cualquier  ventura o desventura. Mañana no podré traspasar el umbral, me quedaré mirando como te alejas………. pero cuando mire a la luna, ella me evocará tú grande sonrisa y, todos aquellos tesoros mágicos que hemos compartido .

Mucha suerte compañera

No sols SOM el que SOM, sinó que també SOM el que SOm en RELACIÓ.

Nosaltres som amos del nostre destí per què decidim que volem fer amb el nostre temps i que volem ser dins de l’entorn en el que ens toca viure. Ara bé, no es sols això sinó que també decidim en qui volem estar, per tan el nostre sí també està  conformat d’aquells que ens rodejen.

En moltes ocasions hi estem tant ficats en els nostres objectius que ens oblidem d’aconseguir-los acompanyats. Diem que no tenim temps per als altres , que no hi ha temps per a xerrar, sortit a donar una volta, o simplement per estimar la natura o sencillament per a mirar al cel.

Us heu adonat que cada dia que passa ens tornem més  individuals?

Disseram-te: minha filha, tu és isto e aquilo.
E eu digo-te: tu és como és, Sara.

Disseram-te: as coisas são o que são. Querer que elas sejam outra coisa é tolice e pecado, presunção, sonho infantil, revolta. E eu digo-te: transforma o mundo, Sara.

Disseram-te: faz bem o que tens a fazer, respeita a lei, ocupa o lugar que te é devido.
E eu digo-te: parte, Sara.

Disseram-te: minha filha, vela pela tua saúde, procura ser normal e sã e comportar-te sempre como deve ser.
E eu digo-te: muda a tua fraqueza para força e sê livre, Sara, minha irmã.

Maurice Bellet, “Les survivants”, 1974

FETS: sento sorolls, un altre congrés de grans mAngantes???

m’assomo al balcó, mssss!!!!!! CGT???? per ací????

MARE meua Rita!!!! quina serà la noticia de C9 hui??? Más de 100 personas pertenecientes al sector más radical del gremio de correos se debaten a duelo con los con los agentes de seguridad llamados a impedir que no se contaminen las mentes del resto de sectores.

Fins on arriba la irracionalitat dels nostres polítics que condemnen a mort a un barri amb plans absurds basats amb el urbanisme i l’especulació???

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20080427/cronicas-cabanyal-herida-abierta/53532.shtml

ABRIL 2010:

QUI SÓN ELS VIOLENTS???

En els vaivens del camí ens topem en uns i amb altres,

uns es queden i altres han de marxar.

Sovint als que han de marxar ens consta dir quant els estimem

fins que ens adonem que de sobte ja no estan

llavors ja és massa tard

i pareix que tot s’acabat.

4.12.09

Fa un parell d’anys em vaig topar amb aquesta cançó…

Era estiu, la Noe estava al poble, ens recorde donant voltes amb el cotxe fent la coreografia i, cantant-la a grito pelao.  O, xerrant en el nostre raconet  vora mar, baix la brillantor de la lluna i amb l’aroma  a port impregnant les nostres converses. Fou un estiu màgic, molt!!. Ho recordes?, pareix que haja passat una eternitat!!.

Aquesta cançó em recorde a tu Noe, a eixe estiu on tots els somnis es podien fer realitat. Prompte, les dues començaríem nous desafiaments; tu emprendries camí cap a la terra del “romancero gitano”, Granada,  i jo,  m’endinsaria en un món on coneixería altres maneres de  llegir la realitat, de sentir.

Fa molt de temps d’això i, pot ser, moltes coses que han corromput el trajecte del nostre vincle seria millor mirar-les de reüll. Però…, a voltes encara no estem preparats per tornar a expossar el nostre cor a l’estima  i  la feblessa ens impedix mirar de reüll allò  que ens ha fet patir.  De ahí,  que necessitem fer un paró per tornar a començar, però en eixa pausa ni nosaltres mateixos podem determinar quant  ni com es reprendra l’amistat, simplement un dia arribarà.

No se….pot ser semble una postura covard,…no ho és, simplement és:- no penses que no t’estime, però en aquets moments no puc, necessite  trobar-me en pau, intentam entendrem sisplau.

Bé, l’estiu s’acabà i la uni començà, i encara que aquesta cançó la vaig conèixer agafada de la teva mà, també vull dedicar aquest post a la Marieta, a la Patri i a la Sa, per què milers de voltes l’hem cantada juntes i milers de voltes  us he fet la teva coreografia… i per què per molt lluny que ens puguem arribar a trovar quant l’escoltem un somriure pensant en aquets darrers anys esclatarà. Confesse que a mi ja em passa ara!!.

Bé, també vull dedica aquesta cançò a la Kely, per què com torno a dir, ella és part de l’alegria del meu somriure  i sé, què quant fa temps que no ens veïem, puja al manzanita, m’abraça  i em diu.-possam eixa canço que m’agrada, s’enxufa un piti, és relaxa i acte seguit es desprèn de tot el pes que l’ha estat atabalant.

Bé, em quedaria una última persona; no entens el que escric ni el que dic, ni tan sols te’n adones de les paraules que van dedicades a tu, però ara mateix tampoc estic segura de voler traspassar cap límit. Així que es queda així …

Quant l’alcohol fa el seu efecte les feromones es disparen i pot ser el dia que vaig pujar aquesta cançó estava baix eixe efecte.

29.11.09: Cuando estoy contigo me siento especiAL, POR ESO QUIERO PONER HOY AQUÍ ESTÁ CANCIÓN QUE HA TANTOS LES RECUERDA A MI Y A MI ME RECUERDA A TI. Y TÚ AUNQUE TARAREES CANCIONES NO TE PARAS A PENSAR QUE SIMPLEMENTE SON LAS COSILLAS DE MI QUEREEE. Q NO SE SON LAS COSILLAS QUE NO PUEDO PASAR POR ALTO PORQUE AUNQUE NO QUIERA ESTÁN AHÍ,  INVADEN PARTE DE MI SENTIR, i de mi ser..SIMPLEMENTE AUNQUE PREZCA MENTIRA SON LAS COSILLAS DE MI QUËRëéé … PARECE MENTIRA PERO MENTIRA NO ES………. SON LAS COSILLAS DE MI MANUé!!

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-La tarde cayendo está-.

“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día;
ya no siento el corazón.”
Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea,
se enturbia y desaparece.
Mi cantar vuelve a plañir;
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada.”

Alguna volta tots ens hem preguntat que ens depararà en camí, tant quant estimem com quant sentim que res ens farà mai tremolar.

El poeta recorda la passió que sentia i tant li va fer patir. Ara, ja no la sent per ningú, però l’enyora.

Enyora un algú que el faça bategar, una mirada que molt lluny de ser simple, el deixe paralitzat per un cúmul  d’emocions.

“Aguda espina dorada quién te pudiera sentir en el corazón clavada”!! a voltes ni això podem dir, pot ser en el fons sabem a qui estimem, però el desencant es tal, que ni recordem quant fou l’última vegada que sentirem una xispeta recorreguent la nostra columna vertebral.

Així hi trobes el teu cor erm i eixut.

Hui m’he topat amb aquest poema, i he decidit penjar-lo per què  remenant dins el baúl dels records del meu cor, em trobo que moltes voltes m’he negat moltes coses per creure que eren falses percepcions, en compte de deixar aflorar els meus sentiments .

Ara:  els mateixos sentiments, la mateixa època de l’any  i en el mateix punt de partida d’una situació semblant.

Sí, puede ser que llore de cobardía por evitar llorar, si puede que el pánico a que me puedas querer me hace caer en la inhabilidad para simplemente poder ser.

¿Qué importa realmente? Pues no lo sé…, sí el querer, o él que me puedas querer.

Quién no arriesga no gana dicen algunos, pero… ¿Qué pasa cuando no confías en el arriesgar?

Sí, puede que sueñes que los caminos se entrelazarán, que esas finas manos nunca te dejarán de rozar, pero…… las imágenes se desvanecen con los primeros rayos del alba, la fuerza se te va, i tú interior carece de ímpetu para avanzar.

Entonces, ¿Queda prohibido el soñarte cómo también lo es acariciarte?

AVORE, sí, ja se que és un poc patètic el text , però pot ser és la meva resposta al poema en aquests moments, el qual em sembla ple de ímpetu i de bones intencions però utòpic o si volem quimèric.

Sí, pot ser a mi per aquet moment m’agrade més  Freire: “ per què la millor manera de fer demà l’impossible de l’avui és  realitzar avui allò que és possible avui” .

Es a dir, no creure en una falsa esperança com m’assembla el poema aquet de Neruda, no tot és del color de roses, i prohibir-se les temors que cadascú té, és negar-se  a eixe sí singular que hom és; negar-se a sí mateix.

En moltes ocasions deixem que ens passen totes eixes coses que prohibeix el poeta, però allò important és no negar-ho, no posar-nos impediments als sentiments de tristesa que el nostre cos ens puga demanar, per què així, sols estarem negant la nostra pròpia essència.

Ara bé, amb aquesta frase de Freire vull dir que cal tenir somnis, cal lluitar per el que creguem i estimem, però sempre tenint cura de nosaltres, de deixar-nos ser allò que ens demana el moment, allò que ens demana la realitat del moment que estiguem visquent. No caure en la passivitat de deixar ocórrer les coses sense lluitar per elles, però tampoc avocar-nos a la impaciència, sinó més bé treballar la paciència per a quant arribi el moment.